La nit és nostra és la consigna que aplega moltes feministes pels volts del 8 de març per posar cos i veu a una manifestació, no mixta, que pren els carrers i les places quan ja és fosc. La fórmula de la manifestació nocturna busca plantar cara als temors i les sancions associades a la presència de les dones a l’espai públic durant la nit, un territori que l’imaginari patriarcal els veta i que el feminisme vol ocupar, com a símbol de la desigualtat estructural que opera per relegar les dones a l’àmbit privat.

Ara bé, més enllà del simbolisme de protagonitzar un acte reivindicatiu de nit i sense homes –algú s’atreviria a dir soles, tot i que eren prop de 400–, la quantitat de dones que la vigília del 8 de març es va reunir per formar part de l’acció, als carrers del barri de Sant Andreu, a Barcelona, fa difícil negar que la manifestació superava el pla simbòlic i suposava una acció d’apoderament.

De la plaça Orfila a la de Virrei Amat, les participants van traslladar les reivindicacions vertebrals del feminisme fent-les visibles i incessantment sonores als carrers. “El feminisme no pot ser només per blanques, de classe mitjana, acadèmiques, cis (no trans) i heterosexuals. Apostem per un feminisme que rebenti fronteres, presons, privilegis i talles i que s’adapti a les nostres capacitats, en lloc que les nostres capacitats s’adaptin al feminisme”, s’ha expressat al manifest que ha obert la manifestació, emmarcada en les Jornades d’Acció Feminista Autònoma per a Dones, Lesbianes i Trans Se va a armar la gorda.

“Estem fartes del productivisme, de curros que ens roben la vida i que els nostres projectes vitals s’esvaeixin davant del ritme capitalista. Estem fartes de precarietat afectiva i material. I fartes d’estar fartes, passem a l’acció”, s’ha pronunciat des del micròfon, abans que la gentada, agrupada més o menys en cercle a la plaça Orfila, es convertís en un riu compacte en enfilar el carrer Gran de Sant Andreu.

La marxa va arrancar amb la força de centenars de feministes proclamant “La nit és nostra, cap agressió sense resposta”. I, si bé els càntics reivindicatius van anar canviant al llarg de les dues hores de recorregut, les manifestants van mantenir la potència amb què els entonaven. Incansables. Incessants. O parlaments o consignes, fortes i compartides, replicades i repetides, però el silenci no va aparèixer en cap moment.
Feminisme sense barreres

Només les veus i nombroses torxes es van mantenir alçades durant tot el recorregut. Va ser una manifestació sense banderes, una imatge que recull l’objectiu d’articular un feminisme (“que són molts feminismes”, destaca el manifest) sense barreres, contra els fronts compartits per totes: assetjament al carrer, agressions sexuals, pressió estètica, dret a decidir sobre el propi cos, violències del sistema sexe-gènere binari, feminicidis… I, travessant-los, el capitalisme, l’aliat “criminal” del patriarcat, tal com van cridar en diversos moments les manifestants.

Els missatges antipatriarcals no es van esfumar del tot rere les passes de la manifestació, sinó que van deixar empremta a les parets d’empreses i aparadors. Hi haurà gent que, avui, caminant per Sant Andreu, potser per primer cop, veurà la imatge d’un iceberg que ens ensenya que els feminicidis són només la punta de la violència contra les dones, sustentada en multitud de violències invisibilitzades.

L’encartellada també va deixar missatges per sensibilitzar, precisament, sobre violències més normalitzades. “El príncep blau no existeix, el masclisme violent sí” o “Violència masclista és que continuïs volent lligar amb mi quan t’he dit que no” són algunes de les seqüeles per la consciència que han quedat als carrers del barri.

A la vora, trobem pintades menys pedagògiques i més tallants. “Joderos, no somos floreros”, es va escriure a l’aparador d’una botiga de roba. “Viaja sola”, també es va replicar en un vidre, amb un esprai de pintura violeta. En les condemnes a empreses, excepcionalment, les grans protagonistes no van ser les botigues de roba ni la banca.

Durant la manifestació, es va denunciar la deportació de migrants com a negoci per empreses com Barceló Viajes o Air Europa, segons van acusar algunes de les convocants, i es va demanar el boicot a les empreses “que es lucren de les fronteres”. “L’infern per les persones migrants és un negoci milionari per empreses beneficiàries del concurs públic que anualment fa el govern espanyol per encarregar-se de les deportacions”, van assegurar. La marxa, es va reprendre sota el crit “Presons, CIES, batudes i fronteres, així es construeix la riquesa europea”.

La denúncia dels assassinats de dones pel fet de ser dones –com a feminicidis i no com a morts aïllades– va ser un missatge central i constant de l’acte, que va voler donar un espai a les que ja no hi són: dinou menys des de principis d’any, segons dades de Feminicidio.net (onze d’elles reconegudes oficialment com a víctimes de violència masclista, perquè només es comptabilitzen les assassinades a mans de les parelles o exparelles, de manera que queden exclosos els feminicidis en altres contextos). Aquests feminicidis es van elevar a 91 al llarg de l’any passat (oficialment, 59).

Entre les assassinades, hi va haver un record especial per a l’activista Berta Cáceres, la líder indígena i defensora dels drets humans assassinada a Hondures fa uns dies, el 3 de març. Durant molts anys, Cáceres va ser una pedra a la sabata massa incòmoda per aquells qui tenen interessos a construir una presa hidroelèctrica al riu del qual depenen, en bona part, la seguretat alimentària i la identitat cultural del poble lenca. “¡Cáceres vive, la lucha sigue!“, es va poder sentir en diversos moments.

Mentre la multitud avançava pel centre de la rambla de Fabra i Puig, a les voreres, algunes dones que es creuaven amb manifestants els preguntaven sobre la reivindicació, descol·locades, perquè encara no era 8 de març. En qualsevol cas, aprovació generalitzada de la iniciativa d’una manifestació nocturna feminista.

Durant el recorregut, es va passar per davant d’alguns grups d’homes, que es trobaven en terrasses de bars o es van apropar fins a la porta per observar l’escena. En passar-hi per davant, algunes manifestants van apujar el to dels càntics, interpel·lant-los: “Estamos hasta el culo de tanto tio chulo” o “Ni piernas, ni brazos, machitos a pedazos”. Ni abans ni després de l’hostilitat verbal, els homes amb qui es van creuar no van mostrar cap gest delator ni de rebuig ni d’aprovació davant la manifestació de dones, en general, ni de les consignes llançades, en concret. Més endavant, a l’últim tram del recorregut, diversos balcons es van omplir de persones curioses i es va aconseguir arrancar-los alguns gestos de suport.

En arribar a l’avinguda Meridiana, es va crear un cercle que, al centre, recollia un gran Ni una menys blanc, que va omplir l’espai d’olor de pintura i va arrancar aplaudiments immediats: “No hi som totes, falten les mortes”. I, sense canvis d’arrel, es van acumulant, a pesar que, cada any, els governs i els mitjans posin els comptadors dels feminicidis a zero.

“El patriarcat no es destruirà des de les urnes, per això, volem un feminisme de lluita constant als carrers i les cases”, es va aplaudir durant la lectura del manifest, de nou, al final del recorregut, en tot moment encapçalat per un “Fem-nos fortes, fem-ho juntes. La nit és nostra”. Una crida que sintetitza el feminisme “de fets”, actiu, combatiu, treballat de manera col·lectiva i des de la quotidianitat, que es va reivindicar.